dissabte, 22 de març de 2008

Nació, història i cultura

Txèquia és una nació que sempre m'hi he sentit atret, sobretot des que m'hi immers a través de les paraules de Hrabal o Kundera.
El poble txec és semblant al català, orgullós de la seva identitat i de la seva actitud cosmopolita. El nacionalisme txec s'ha explicat al món a través de la cultura, la música, la literatura. Gairebé en tots els edificis culturals hi ha referències patriòtiques, semblant al Palau de la Música.

En el Museu Nacional, per exemple, el que relliga tots els espais és un panteó nacional que ho recobreix tot, des dels mamuts a les sardines dissecades.
La Primavera de Praga (1968), sense ser una revolució (o revolta) anti-comunista, ans al contrari, ja que el que volia era reconvertir-lo, va ser un fet de reafirmació nacional: llibertat nacional dels txecs i els eslovacs respecte la URSS i via socialista pròpia. Amb la fi de la Primavera de Praga, l'oposició al règim immobilista va tenir unes expressions culturals molt fortes, no és d'estranyar, que un dels líders fos l'home de teatre Vaclav Havel, primer president de la República Txeca.
Jan Hus, el reformador cristià del Renaixement, el rei sant patró Wenceslau, el fundador de la I República Marsyak, Kafka, Smetana,... i un llarg etcètera, herois nacionals des de la fe, la cultura, la política i la guerra, són presents arreu de la ciutat.
La petita Txèquia ha conviscut amb els gegants alemanys i rus, els catalans amb espanyols i francesos, malgrat tot aquí estem. Això sí, ells amb molta més autoestima col·lectiva.
Nació, història i cultura els tres elements indestriables de l'afirmació del poble txec a existir.