Praga, quan jo

Vaig anar a Praga a buscar unes vacances tranquil es, induït pels textos de Hrabal, Kundera i estranyament per Kafka.

He trobat una capital cultural europea plagada d'Amèrica, oblidadissa del passat roig, també de l'humanament roig. Una ciutat monumental a diferents escales, des de la catedral i el castell als petits detalls en les façanes o en cafès.

El jazz encara ressona en la Praga post-kunderiana.

He trobat el cambrer que va servir al rei d'Anglaterra, ara treballa, tot rabassut i sense coll, però amb gran entusiasme en una granja postmoderna amb nom francès que serveixen quishe i truita amb beixamel i bacó que es diu Gratan, per veure si vols (jo no vaig voler) la mítica Mirinda (sic!).

Turisme, cultura, tràfic de drogues i consumidors, xocolata amb nata, creepes, goulash i hamburguesa Swiss King, jazz i rumba catalana (en català!), hotel de luxe i ionquis, centre Europa amb catedrals i monuments als amics soviètics, remembrances a joves inflamats per la llibertat, discoteques farcides d'italians adolescents, espanyols remugadors i irlandesos amb cerveses. Pisos soviètics, façanes barroques, modernistes i catedrals gòtiques, elements d'or i sants (Praga, la ciutat dels sants de Centreuropa?) i àngels, sinagogues i làpides hebrees amuntegades. Ponts amb venedors ambulants i sants martiritzats (i fotografiats), tramvies i teatres nacionals, com museus i turístics teatre negres de llums i ombres; subsaharians, americans, i homeless i venedors de souvenirs clons. Cafès, restaurants, McDonald's, restaurants de Guia Michelin amb cambrer coix que se'n va de vacances a Benidorm; coca-coles, mirindes i berlines farcides de xocolata, com les creepes, però no com les salsitxes dels quioscos... i tranquil.litat.

Sant Wenceslao, la Plaça del rei sant patró

Sant Wenceslao (Vaclav) és el rei patró del poble txec. La plaça que porta el seu nom i que té forma d'avinguda ha estat l'espai més trepitjat pels nostres peus de turistes catalans.
L'estatua eqüestre de Vaclav ha presidit moltes reivindicacions per la llibertat del poble txec davant la dictadura que s'autoanomenava socialista, ara, comparteix espai amb nombrosos cartells publicitaris, cicatrius de la victòria del capitalisme occidental. És impossible realitzar una fotografia asèptica del patró txec.
En aquesta plaça allargaçada l'ocupen quioscos d'entrepans de salsitxes de Frankfurt (Bratwurst), petits quiosquos que venen tabac i diaris i revistes i botigues cridaneres i variades intercalades amb centres d'intercanvi de monedes amb preus fluctuants entre unes i altres...
No sé si és perquè era Pasqua, però hi havia tot de fires al final de la plaça on venien artesanies per turistes, a més de més salsitxes i creepes. La col·lisió de les olors eren greixosament letals!

Praga, la intensitat del paisatge

Praga és una ciutat ideal per fer un viatge relaxat, sense presses, ja que gaudeixes d'uns carrers farcits d'història i arquitectura magnífica tot passejant. Modernisme, barroc, Kafka, imperis germànics i herois nacionals. La part jueva i museus, teatres i òperes.
No és necessària una gran planificació per veure els llocs emblemàtics, tota la ciutat ho és. A un servidor això de planificar sota l'espasa de Demòcles del calendari el què s'ha de veure l'angoixa.
A Praga, camines i només d'alçar la mirada quedes embadalit per les façanes de les cases, amb els seus detalls modernistes, neoclàssics o barrocs i els tocs d'or omnipresents, amb les punxegudes torres gòtiques i les cúpules verd pastel de catedrals i d'edificis religiosos varis et recorden constantment que la ciutat és arquitectònicament intensa, que arriba fins als blocs de tall soviètic, polígons d'habitatges obrers amb la seva petita zona pública verda que humanitzen unes façanes ermes.A través de es parets, les finestres, les teulades, vius a l'hora en els imperis Germànic i Austríac, en les Repúbliques Txecoslovaques, socialista i Txeca.

Menjar a Praga

Un dels grans pecats de Praga és... la Gola! quin fart de menjar i que bé!
Podríem dividir en 4 diferents tipus de llocs per menjar:
1er. Restaurants i cafès on pots menjar plats típics txecs (o de Bohèmia), on el colesterol raja a dojo i pots menjar carn de tot tipus. El que he repetit: estofat de bou a l'estil Goulash servit dins un cassoleta de... pa!
2on. Pizzeries, com a Catalunya, la cuina italiana executada per nadius txecs (en el nostre cas, catalans). Però que bones les pizzes i la pasta! compte, però, amb els plats, són molt grans.
3er. Quioscos de salsitxes, adornats per la marca Coca-Cola. Venen Bratwurst, salsitxes de Baviera i salsitxes normals, amb opció de posar-hi ceba. També fan filets arrebossats. Tot ho fas baixar amb refrescos americans o cervesa Pislen.
4rt. Restaurants de fast-food americà, entre els quals Kentucki i el McDonald's. Al primer ni m'hi vaig apropar, al segon, òbviament, sí.
Vaig escollir un entre la multitud de McDonald's que deuen fer de Praga una de les ciutats amb més restaurants d'hamburgueses per habitant. Al restaurant vaig poder tastar dues hamburgueses desconegudes per mi: la Big Cheese (res a dir) i la King Swiss, amb una empanada arrebossada de patata i ceba (molt centreeuropeu) entre l'hamburguesa i el formatge.
Del que vaig menjar, em quedo amb l'estofat goulash acompanyat d'un pa sense crosta, me'l vaig menjar en un restaurant del barri de Zizkov, de classe mitjana treballadora txeca. El restaurant està just al davant de l'estadi del club de futbol del barri. Ep! i tot amb música jazz de fons.

Josefov, l'antic barri jueu

Crec que cal aturar-se en explicar breument la visita a l'antic barri jueu.
Després d'arribar-hi senzillament, Praga és així, vàrem poder visitar la sinagoga Nova-Vella, molt austera i que és de les més antigues d'Europa, datada de finals del XIII.
En aquesta zona de la ciutat s'hi troben altres sinagoges, algunes utilitzades de museus, ja sigui de l'Holocaust o de l'evolució de la comunitat hebrea de Praga.
Del que vàrem visitar, a més de la sinagoga Nova-Vella, en destaco la sinagoga espanyola, de formes aràbigues i que inclou un memorial de l'Holocaust. També en destaco el cementiri jueu, on podem veure centenars de làpides de fa segles, en un espai on gairebé s'amunteguen les làpides unes al damunt d'altres. Hi ha un silenci que només el trenquen els clics de les càmeres i els murmuris dels turistes.
Per visitar l'antic cementiri jueu et fan passar per taquilla, podent comprar tiquets per altres visites, després et fan entrar per l'edifici del costat on hi ha una explicació de la societat jueva funerària Burial i sobre l'Holocaust. En tots els llocs de visita hi ha voluntaris (no guies) que en el pitjor dels casos et fan baixar el to de veu de males maneres o bé t'investiguen per si t'atreveixes a treure la càmera, i en els millors dels casos et donen informació, com la Mercedes, que, després de dir-me amb el seu accent argentí que em dediqués a la ràdio "por su buena dicción", ens va explicar com ho podíem fer si teníem la sospita que algun familiar nostre hagués passat per un camp nazi. No és el cas, però gràcies.
Ah, sí! un cop fora de les sinagogues ja us podeu treure la kippa...

Nació, història i cultura

Txèquia és una nació que sempre m'hi he sentit atret, sobretot des que m'hi immers a través de les paraules de Hrabal o Kundera.
El poble txec és semblant al català, orgullós de la seva identitat i de la seva actitud cosmopolita. El nacionalisme txec s'ha explicat al món a través de la cultura, la música, la literatura. Gairebé en tots els edificis culturals hi ha referències patriòtiques, semblant al Palau de la Música.

En el Museu Nacional, per exemple, el que relliga tots els espais és un panteó nacional que ho recobreix tot, des dels mamuts a les sardines dissecades.
La Primavera de Praga (1968), sense ser una revolució (o revolta) anti-comunista, ans al contrari, ja que el que volia era reconvertir-lo, va ser un fet de reafirmació nacional: llibertat nacional dels txecs i els eslovacs respecte la URSS i via socialista pròpia. Amb la fi de la Primavera de Praga, l'oposició al règim immobilista va tenir unes expressions culturals molt fortes, no és d'estranyar, que un dels líders fos l'home de teatre Vaclav Havel, primer president de la República Txeca.

Jan Hus, el reformador cristià del Renaixement, el rei sant patró Wenceslau, el fundador de la I República Marsyak, Kafka, Smetana,... i un llarg etcètera, herois nacionals des de la fe, la cultura, la política i la guerra, són presents arreu de la ciutat.
La petita Txèquia ha conviscut amb els gegants alemanys i rus, els catalans amb espanyols i francesos, malgrat tot aquí estem. Això sí, ells amb molta més autoestima col·lectiva.
Nació, història i cultura els tres elements indestriables de l'afirmació del poble txec a existir.

Contradiccions

Praga és una ciutat plenament occidental, amb totes les contradiccions que comporta, amb la convivència del luxe amb la misèria, entre immigració i turisme, entre el consumisme i els que consumeixen carns i substàncies il.legals (i els que venen carn i drogues).
L'hotel on vàrem estar era un molt bon hotel, l'Esplanade, molt clàssic, amb un saló i un restaurant adornat amb làmpades de cristall i amb una cuina reconeguda per la Guia Michelin. Però a fora, al carrer Washingtonova, estava farcit de figures maldestres, primes i pàl·lides, no costa reconèixer el que els hi provocava aquest aspecte.
No gaire més lluny, a la Plaça Sant Wenceslau, els turistes consumien compulsivament amb la presència d'immigrats subsaharians sempre presents, esperant no se sap què.
Una cosa que em va sobtà va ser la presència de sense sostres d'una forma molt evident, demanant caritat davant d'una botiga de joies, ja sigui dret o de genolls i doblegat amb el cap a terra.
Grups de turistes entraven en cabarets i casinos "non stop" mentre les prostitutes començaven a deixar-se veure i els cafès s'omplien de famílies àvides d'experiències.
Praga, però, també és bella amb les seves contradiccions.

Jazz i la Primavera de Praga, avui

A Praga, sobrepo-sant-nos al cridaner capitalis-me, als carrers preciosistes i als monuments impres-cindibles, trobem un omnipresent: la música. I dins aquesta música que acompanya a tothora, hi trobem el jazz.
Txèquia i Praga té una gran tradició jazzística, sobretot de Nova Orleans. Els anys 20 i 30 era molt present i popular, símbol de modernitat en una ciutat avantguardista com és Praga. L'estalinisme dels 50 i el neo-estalinisme dels 70 van intentar ofegar aquesta expressió sovint popular, ja que solia ser la banda del poble o del barri, la mateixa que gratava el contrabaix i el bangio per marcar el camí a trompeta i clarinet.
Però he trobat una gran desapercebuda: la Primavera de Praga, aquell intent del 1968, liderat per l'eslovac Dubcek, de fer un socialisme de rostre humà enfront del comunisme gris imperant fins llavors. Comunistes txecs i eslovacs es van posar a reformar el socialisme enmig d'un esclat cultural i de llibertat de premsa i opinió, una Perestrokia avançada.
La Primavera de Praga no es troba gairebé enlloc, a excepció del record de l'estudiant que es va cremar a l'estil bonzoo, Jan Palack, per denunciar la invasió soviètica del 68.

El jazz ha sobreviscut als diferents règims, però potser l'intent d'un socialisme de rostre humà enmig de l'imperi soviètic no sobreviurà al capital.